CAT |  ESP
RCP pediàtrica: què cal tenir en compte?
Jueves, 29 de diciembre de 2016 (Barcelona)



Pràctica d'RCP amb un maniquí pediàtric. Fotografia: Guard For Life.
L’aturada cardiorespiratòria en pacients pediàtrics té característiques específiques, que requereixen una atenció diferent de la que es proporciona als adults. Els aspectes anatòmics, fisiològics i patològics dels infants varien amb l’edat, i cal tenir-los en compte a l’hora de prestar-los assistència.

El Tècnic en Emergències Sanitàries d’ambulàncies DOMINGO Salvador Sánchez, especialitzat en l’atenció a pacients pediàtrics, va participar a principis d’any en un article publicat a la revista Zona TES en què s’exposaven les darreres actualitzacions en ressuscitació cardiopulmonar (RCP) pediàtrica. Els altres autors del text van ser els metges Cristian Launes Montaña, María del Mar Núñez Cárdenas i Pedro Domínguez Sampedro; tots ells formen part de la plantilla del SEM pediàtric.


A continuació, se sintetitzen alguns dels continguts d’aquest article.

  • La majoria de les aturades cardiorespiratòries pediàtriques són de causa asfíctica. És prioritari obrir la via aèria i oxigenar.

  • L’ordre de valoració i intervenció ha de seguir la seqüència ABCDE: via Aèria, ventilació i respiració (Breathing), Circulació, Disfunció neurològica, Exposició i Entorn.

  • Si el reanimador no té coneixements d’RCP pediàtrica però ha après RCP bàsica d’adults (30:2) o la seqüència de “només amb compressions”, és millor que n’apliqui alguna, ja que el pronòstic és pitjor si no es fa res.

  • L’opció més adequada seria realitzar la seqüència 15:2, amb una freqüència cardíaca de 100 – 120 compressions per minut i respiratòria de deu ventilacions per minut.

  • En menors d’un any, no s’han de realitzar compressions abdominals, sinó toràciques.

  • Si en la intervenció de SVB només participa un reanimador, ha de demanar ajuda després d’un minut o cinc cicles d’RCP bàsica.

  • Tan aviat com sigui possible, el suport vital avançat ha de substituir l’assistència bàsica.

  • És imprescindible mantenir la via aèria oberta (per exemple, amb cànules orofaríngies o nasofaríngies).

  • La tècnica d’elecció en la reanimació és la intubació traqueal.

  • Si en un minut no s’aconsegueix canalitzar una via intravenosa, cal canalitzar una via intraòssia.

  • Si es considera adequat utilitzar un DEA, cal recordar que en infants d’entre 1 i 8 anys es requereixen pegats pediàtrics amb descàrrega atenuada.

  • En cas de taquicàrdia supraventricular, es recomana iniciar la cardioversió amb una primera dosi d’1 J/kg. Si calen més descàrregues, s’aconsella augmentar la dosi a 2 J/kg.

  • Si s’aconsegueix restablir la circulació espontània, l’objectiu posterior és la recuperació neurològica i la de les funcions dels òrgans vitals.

  • A més de l’actualització de coneixements en matèria de suport vital pediàtric (bàsic i avançat), l’article revisa també les especificitats de la reanimació i les mesures de suport de transició en els nounats en el moment del naixement.